El 1994 Jeffrey Goldsmith (Wired) va descriure l’efecte de jugar partides interminables al Tetris de Game Boy, la tendència de percebre el món com un trencaclosques on les peces poden encaixar en diferents posicions, com una metàfora de la creativitat addictiva, de la necessitat de comprendre i organitzar el món que ens envolta. En el poemes, microrelats i poemes en prosa de L’efecte Tetris, tant els lectors jugadors com els que no ho són hi trobaran a cada partida una veu que li demana la complicitat per a veure la vida a través de la irradiació pixelada d’una pantalla; l’estructura de l’Space Invaders esdevé, doncs, no tan sols una escurabutxaques, si no una lluita contra l’alteritat; la piloteta del Pong, la pugna dialèctica d’una discussió; o la senzillesa icònica dels vuit bits la subtilesa d’un haikú. Metàfores d’interacció amb la vida. Vides que copien els videojocs. Sense la gravetat ni la lleugeresa de la poesia tradicional, L’efecte Tetris ofereix una imatgeria manllevada d’anys i panys jugant a vàries plataformes fins al final del segle passat, amb més de cent videojocs que irremeiablement vinculen el lector a la infància, les vacances, el temps d’esbarjo, les campanes fetes a l’escola, o la vida adulta en les ciutats. Una expressió insòlita i efímera tal vegada, però genuïna de la cultura postindustrial actual.